UN NOU ENDERROC: C/LLAVADOR, nº 15.

logo3

Des de l’Associació Castellar Colorat, Amigues i amics del patrimoni cultural de Crevillent, volem manifestar el nostre malestar davant l’últim enderrocament d’una casa al centre històric de Crevillent el passat 25 d’abril al C/Llavador per ordre de l’Ajuntament governat pel PP, amb la justificació d’amenaça de ruïna i per perill d’accident cap al veïnat i vianants.

Una casa que comença la seua història allà per la meitat avançada del segle XIX. Primerament estava composta per una planta principal i una planta baixa o soterrani, el seu ús era de cavallerisses i la font oral d’un familiar directe (1) dels anteriors propietaris de l’immoble al segle XIX, ens va contar personalment a un de nosaltres que allà estigué una nit la reina Isabel II quan vingué a Crevillent. Amb el pas del temps i les necessitats domèstiques, la casa creix cap a dalt i guanya dues plantes ja en moments més moderns. Els elements més antics per tant són, el soterrani i la planta baixa però també tres parts de l’entrada: la porta, la llinda i els brancals. La porta, feta amb fusta tallada a Castalla, la llinda, de marbre roig de la serra de Crevillent i els brancals, de marbre roig i negre també de la serra, són els únics elements que han romàs sense modificacions des que es posaren allà per la segona meitat del segle XIX.

casamagro3

La societat crevillentina sap de debò que el que li ha passat a aquesta casa del C/Llavador, sense cap solar fins ara mateix, és el mateix que han patit carrers de la Vila Vella, espai que ha vist com moltes de les seues cases dels carrers Sant Francesc, Sant Albert, Santa Ana i Estanc han patit enderrocs i han passat a convertir-se en solars, el cas més notori és el del conjunt de cases que quedaven contornejades pels carrers Estanc, Santa Ana i Sant Albert. La Vila Vella és una combinació de solars, cases ruïnoses, cases abandonades i cases en bon estat que fa pensar del manteniment del nostre nucli primigeni de l’edat mitjana. Per altra banda, també és sabut que el que li ha passat a la Vila Vella, li  ha passat a altres zones de la població, sense anar-nos-en massa lluny en el temps, l’any 2012 s’enderrocava la casa on va néixer el poeta Macià Abela (2), el mateix any una construcció (aqüeducte?) que sempre quedarà en el misteri (3) veia les seues poques hores de vida mentre que després, a l’autor de l’única fotografia de l’estructura li esperaria una suposada persecució per part del govern municipal, per altra banda l’any 2013, de nou una casa propera a la Vila Vella veia el seu enderroc (cantonada Plaça Vella amb Guillermo Magro) ara un solar, i l’any 2014, s’enderrocava l’única part que quedava del cinema Iris (4).

Podem dir que la gestió urbanística ha tingut un caràcter destructiu amb una visió de futur que l’experiència ens ha dit que consisteix en generar solars a llarg terimini. A més a més, hem d’afegir que gran part dels edificis que abans estaven protegits al PGOU, entre ells la casa núm. 15 del C/Llavador, a hores d’ara estan totalment desprotegits per decisió del PP.

Crevillent, no ha tingut una gestió patrimonial i urbanística destinada a la protecció de determinades zones amb elevat caràcter històric que hagueren pogut adquirir una forta personalitat històrica i arquitectònica i que, al mateix temps, hagueren donat a la població, una personalitat més marcada i distintiva del que té a hores d’ara.

Està clar que els edificis antics dels notres carrers històrics de la Vila Vella, del Raval, les coves o inclòs zones més modernes com el C/Blasco Ibáñez, C/Llavador i el C/Verge del Carme ni són temples romans amb columnes de marbre, ni preciosos palaus renaixentistes, ni palaus barrocs, però per això mateix, no haurien d’estar condemnats a l’enderroc ni a ser desprotegits del catàleg del PGOU.

L’espectre arquitectònic que tenim, és el que ens han deixat els nostres avantpassats, és el reflex de com s’ha gestat Crevillent en el temps i per tant, són els elements que hem de conservar, que representen Crevillent i que deurien tindre la seua deguda protecció per garantir la perdurabilitat. Ja siga des d’una humil casa de la Vila Vella amb el seu enlluït d’algep i sostre de teula plana, fins a les coves de la Salut i de l’Àngel o les cases de façanes precioses i més decorades que tenim des de la plaça de la Constitució fins al C/Verge del Carme, sense oblidar els edificis individuals.

Pot ser podem esbrinar el que li espera a la casa que vam veure començar enderrocar el passat dilluns, un solar, i esperem que no es torne a repetir en eixe trajecte del C/Llavador – C/Verge del Carme, ja que és un dels pocs carrers del poble en el qual podem alegrar la vista amb edificis com el Llavador, les façanes d’algunes cases antigues (com l’enderrocada), el conjunt de la Fàbrica Gran del segle XIX i l’edifici del llavador/biblioteca.

Si no es posa en pràctica un remei, i això és una bona política de gestió que respecte la morfologia que tenen els edificis i una deguda protecció mitjançant una catalogació del que encara ens queda en peu, ja podeu anar pensant en el futur que li espera a un grapat d’edificis que encara mantenen l’essència antiga entre els quals a banda de cases, també trobem l’Antic Hospital, declarat ruïna des de l’any 1972 i amb un posterior projecte d’enderroc per convertir l’espai en un parc (de fet, si consulteu a la pàgina web del catastre nacional, ja apareix com a solar).

casamagro2


  1. Agraïm a José Manuel Magro Gallardo († 2016) pel seu interés, ja que va ser qui a un de nosaltres ens va contar la visita d’Isabel II a Crevillent i alguns aspectes arquitectònics de la casa en questió referents a l’antiguitat i fabricació de la porta.
  2. http://www.diarioinformacion.com/baix-vinalopo/2012/04/03/ayuntamiento-ordena-derribo-casa-macia-abela-ruina/1240014.html
  3. http://www.diarioinformacion.com/baix-vinalopo/2012/07/01/denuncian-patrimonio-actuacion-estructura-arcos-rincon-salao/1270384.html
  4. http://www.diarioinformacion.com/baix-vinalopo/2014/08/04/polemico-derribo-ultima-huella-iris/1531881.html

Reconstruyendo la ciudad protohistórica de Herna en Crevillent

Prosiguen los trabajos de excavación en el Yacimiento Arqueológico de Peña Negra, con nuevos e importantes hallazgos en la última campaña

Sin duda el Yacimiento Arqueológico de la Peña Negra de Crevillent, identificada como la ciudad protohistórica de Herna, es uno de los yacimientos protohistóricos más importantes del país. En agosto de 2014, después de casi tres décadas sin actividad, se reanudaron las excavaciones gracias al proyecto de investigación dirigido por el Catedrático de Prehistoria de la Universidad de Alicante, Alberto Lorrio, que recogió el testigo de las investigaciones realizadas entre los años 70 y 90 por el también catedrático de Alicante Alfredo González Prats.

Sus estudios pusieron a este yacimiento arqueológico crevillentino a la vanguardia de la investigación de las culturas del primer milenio a.C. en el Mediterráneo occidental. La ciudad de Herna, con sus cerca de 40 hectáreas , es la ciudad más antigua de las tierras del Sureste y del Levante de la Península Ibérica.

El pasado verano, las excavaciones se centraron en dos sectores. El sector II constituye una de las zonas mejor conocidas del yacimiento por los estudios de los años 70-80, con dos áreas de actuación: el entorno de una vivienda de considerables proporciones, cuya planta ha sido completada y que será objeto de musealización en la campaña que comienza, y una zona próxima en la que se detectó una importante actividad artesanal en antiguas excavaciones, con varios telares y una escombrera con uno de mejores conjuntos de moldes para la fabricación de armas y útiles de la protohistoria peninsular. Este hallazgo puso de manifiesto una importante actividad metalúrgica en la primera mitad del siglo VIII antes de Cristo o incluso antes.

Por su parte, en el sector III, en la parte más alta de la Peña Negra, se trabajó durante la campaña de 2014 y en julio de 2015 se consiguió precisar la existencia de una vivienda con varias estancias, entre ellas un almacén y una construcción de tipo defensivo. Entre los hallazgos más importantes de esta última campaña, destacan los restos de dos vasos de alabastro y diversos fragmentos de huevos de avestruz, y objetos exóticos de procedencia mediterránea relacionados con el comercio de bienes de prestigio, que demuestran el refinamiento y la capacidad de atesoramiento de las élites de de Herna.

La concejal de Cultura del Ayuntamiento de Crevillent, Loreto Mallol, ha manifestado que «se quiere poner al servicio de la sociedad este asentamiento arqueológico tan excepcional para su conocimiento y disfrute, para que de este modo, sea valorado como se merece». En julio de 2015 las excavaciones han contado con la colaboración de 40 alumnos de la Universidad de Alicante, mientras que los trabajos de conservación y puesta en valor los realizará una empresa especializada. La actuación se enmarca en el plan por el que la Conselleria de Cultura destina un total de 105.930 euros a las universidades para intervenciones en yacimientos.

M. LIZÁN

Font: Diario Información

Crònica de la I Visita guiada al Crevillent medieval -26/IV/2015-

SOBRE L’ORIGEN DE CREVILLENT

Arran d’algunes cites documentals i de restes arqueològiques el naixement del nucli urbà de Crevillent caldria situar-lo entre els segles X – XI. Una d’aquestes proves, data de l’any 1085, la documentació històrica registra un botiguer mossàrab de Toledo que s’anomena Al-Qarbilyiení.

La formació de Crevillent durant l’edat mitjana va ser possible gràcies a una sèrie d’elements topogràfics favorables com són la sèquia de la Font Antiga que baixava des de la serra i els camins paral·lels que confluïen en un mateix punt, estos son, els camins de Catral, d’Asp i d’Elx.

Els límits del poble medieval eren: per Llevant, El Barranquet de les Eres (Carrer de l’Àngel – Salut); per Ponent La Rambla del Poble; pel nord, la Serra; i pel sud, l’Horta. Dins d’aquests límits trobàvem Crevillent durant l’edat mitjana i fins el segle XVIII repartit en dos nuclis fonamentals: La Vila i El Raval.

Recreació hipotètica de Crevillent Josep Menargues

Restitució hipotètica de Crevillent en època islàmica realitzada per Josep Menargues. (Click per observar a major resolució)

I. COMENÇA LA VISITA: LA VEREDA DE L’HOSPITAL I ELS LÍMITS ORIENTALS DE CREVILLENT

La visita s’inicià des de la Vereda de l’Hospital, un lloc prou elevat on podiem veure el poble medieval pel seu costat de Llevant. La millor vista que ens pot retraure al passat, la tenim a través d’una pintura de Marius Engalière, en la qual es veuen en primer plànol els horts que existien en el Barranquet (Cal Nari), després les primeres cases del Raval apegades a l’antic Camí d’Elx que pujava pel Carrer Figueretes i a dalt, veiem una plaça, l’Hospital i una creu. Al fons, l’Església de Betlem sense campanar i més enllà, les serres de Callosa i Oriola.

Crevillent vista oriental Engaliere

Vista oriental de Crevillent en un quadre del segle XIX. L’autor és Marius Engalière (1824 – 1857). Per a més informació: http://100x100crevillent.blogspot.com.es/2013_09_01_archive.html

II. ENS ENDINSEM CAP AL RAVAL

Entrada al Raval

Pas de la visita per l’entrada cap al Raval, antic camí d’Elx, actual C/Figueretes.

Des de la Vereda de l’Hospital, el següent punt important al que arribàrem seguint el trajecte de l’antic camí d’Elx fou a l’inici barri medieval del Raval, on durant els segles XIII – XVI es trobava un extens cementeri de moros. Com tots els cementeris islàmics, es troba tocant les cases i també les portes principals de les muralles dels pobles. A inicis del segle XVI van ser batejats a la força i convertits al cristianisme clausurant-se al mateix temps, els seus cementeris. El cementeri del Raval, conegut pel ”Fossar dels Moros”, va ser cercat amb tanques d’obra i se li va posar una creu al centre, anomenada Creu del Calvari, la qual es pot identificar sense cap dificultat al quadre d’Engalière.

Crevillent La Creu del Calvari Quadre Engaliere

La Creu del Calvari.

La primera notícia del Raval en la documentació històrica està datada en la Guerra de Castella de 1360. Durant el conflicte, es donen ordres als moros de fer vigilància nocturna. Però, no tenim constància que El Raval tinguera muralles com era el cas del Raval d’Elx, pot ser de ben segur les seues cases i carrers estaven dissenyats per poder-se tancar eventualment en cas de perill.

L’urbanisme del Raval és diferent del que apreciem a la Vila. Tot i que compta amb carrers estrets, el seu traçat és força regular, per la qual cosa, podem pensar que sobre un primitiu poblat musulmà els funcionaris cristians dels segles XIII i XIV, traçaren un carreram ortogonal en consonància amb les viles cristianes de la resta del Regne de València, com per exemple són els casos de Biar, Alcoi o Castalla. A més a més, va ser la gran zona industrial de Crevillent. Proliferaven els palaus o corrals de fer estores de junc, el qual era collit tots els anys al Fondo. També hi havien ensofradors per a descolorir el junc i també es documenta la indústria de la palma. Els moros, exportaven bona part de la seua producció al llarg i ample de l’antiga Corona Catalano-Aragonesa (Aragó, Catalunya, València, Mallorca i Sicília).

El Raval, va assolir una extensió en època morisca major que La Vila: hem documentat més de 100 cases repartides en unes 9 Ha. Un forn i una tenda, asseguraven el subministrament d’allò més necessari.

Ortofoto Raval de Crevillent

Àrea ocupada pel Raval (en groc). Cal posar atenció a l’ortogonalitat dels seus barris.

III. EL PUNT NEURÀLGIC DEL RAVAL I L’ALMUDANA

Baixem per l’antic Camí d’Elx, ara Carrer de la Puríssima, i arribem davant de l’Ermita de la Puríssima. Este va ser el punt neuràlgic de l’Antic Raval. L’ermita va ser construïda en el segle XVIII ocupant possiblement el solar del primer Hospital de Crevillent, el qual va ser traslladat a la part alta i exterior del Raval (Plaça del Pare Palau) en part com a conseqüència de les molèsties i altes temperatures que generava el Forn del Raval, que es trobava annex. Prop del Forn, durant els segles XVI i XVII hi havia la Tenda del morisc Joan Çabe, però a partir de 1609 (després de l’expulsió dels moriscos), la Tenda va passar a mans del Marqués d’Elx i va ser coneguda com la Tenda del Raval.

4 - PL Constitució - Almudana

Pas de la visita per l’almudana, actual Plaça de la Constitució.

Prop hi havien Els Quatre Cantons, un nom ben suggerent perquè jaens parla d’una confluència de carrers amb un traçat regular, prova inequívoca que el barri del Raval apareixia ben urbanitzat al segle XVI. També el Carrer de la Pilota (segle XVIII) ara Ramón y Cajal, ens confirma aquesta disposició ortogonal del carreram.

Després, en arribar a l’actual Plaça de la Constitució hi veuríem una sèrie de bancals i una petita rambla que baixava del Carrer Sant Josep. Aquesta partida de conreu que separava els barris del Raval i la Vila tenia per nom l’Almudana, nom que al·ludeix a la quantitat de terres que es podien sembrar amb un almud de forment. L’Almudana va ser urbanitzada a finals del segle XVIII amb la construcció de l’església de Betlem, la Plaça i els carrers del Cor de Jesús i Sant Gaità.

IV. L’ENTRADA PRINCIPAL DE CREVILLENT: LA PORTA DE LA VILA I LA PLAÇA DEL CASTELL

Una vegada deixem enrere els horts de l’Almudana i avancem per l’actual C/Blasco Ibáñez ens trobaríem amb les portes de Crevillent.

Portal de la Vila Marius Engaliere

Porta de la Vila per Marius Engalière.

L’arc de la Porta de la Vila va ser l’accés principal de Crevillent fins el segle XIX. Formava part de la muralla que abraçava la Vila i connectava amb les fortificacions musulmanes del Castell. La seua construcció, potser se situe en el segle XIII sota el govern de Jaume II, rei de València, Catalunya i Aragó.

La Porta de la Vila tenia al seu davant una entrada en colze que encara hui podem apreciar en el traçat del carrer, això era per dificultar els atacs frontals dels enemics. Un altre obstacle defensiu fou el Vall o Fossat que es desenvolupava paral·lel a la muralla i podia o no comptar amb aigua. És ben possible que el nostre en temps de guerra apareguera ple d’aigua, atés que un braçal de la séquia discorria pel lloc. Recentment han aparegut restes d’aquesta obra, on hui es troba l’arxiu municipal.

Sembla que el Vall finalment va passar a ser un abocador de fem una volta va perdre el seu sentit militar. Un valuós testimoni medieval sobre aquesta obra és el nom del carrer i el seu traçat.

Iris Muralla i Portal de la Vila

A l’esquerra podem veure una fotografia en la que apareix el teatre/cine Iris i darrere (indicat amb un cercle), un fragment de muralla medieval conservat encara quan es va fer la foto (dècada de 1930). A la dreta, fotografia de Sergio Davó González de la visita en la parada de la Porta de la Vila, la ubicació correspon a la casa de l’extrem dret (prèvia a l’arbre) en la foto de l’esquerra.

Darrere del Portal de la Vila, hi havia la Plaça del Castell, centre administratiu i polític fins el segle XX. Prop de la mateixa Porta o Portal als segles XVII i XVIII hi havia la Sala del Consell o Ajuntament, la Cort del Justícia o Jutjat, la Presó, una ferreria, el Forn de la Vila i una Tenda. En el costat de migdia (sud) es trobava la Casa del Batlle que representava l’autoritat del Marqués d’Elx, propietari del municipi mentre que a la banda de Ponent, trobaríem on ara fa la revolta, la costera que pujava en ziga zaga al castell.

A finals del segle XVIII probablement tingué lloc la construcció de la Llonja per a ser seu de l’Ajuntament. El seu arc que es pot observar en la fotografia recorda la Porta de la Vila i així, durant uns 150 anys la Plaça del Castell va comptar amb dues portes: la Porta de la Vila a Llevant, i la Llonja a Ponent. A finals dels anys 20 del passat segle es van destruir totes les restes en passar la carretera nacional que discorria pel centre de Crevillent.

Llonja de Crevillent 1920

La Llonja. Foto de 1920.

V. LA MORQUERA: EL LÍMIT OCCIDENTAL DE CREVILLENT I EL CASTELL

Creuant la Porta de la Vila i travessant tota la Plaça del Castell (actual C/Blasco Ibáñez) vam arribar fins al límit occidental de Crevillent fins ben avançat el segle XVIII, indicat geogràficament per la Rambla. On hui hi ha el Barri del Pont abans començava la Partida de la Lèdua, avui coneguda com La Deula. Allà proliferaven les oliveres i els horts regats possiblement a través d’un aqüeducte que creuava la Rambla, aquest aqüeducte en l’Edat Mitjana rebia el nom de El Gonter o Conter, nom que ve del diminutiu àrab Qantayr, o siga: El Pontet.

Crevillent Josephine De Vilelle

En aquest quadre podem contemplar la complexa estructura de muralles del castell de Crevillent però també, la torre poligonal. El quadre és de Josephine de Vilèlle i fou pintat cap a 1813.

En l’esplanada de la Morquera es trobava una torre poligonal que defensava l’accés al castell, era una torre semblant a les que hi havia als recintes de Cullera, Molina de Segura o Socovos. Per la seua tipologia la podem situar en època almohade (segles XII – XIII). La torre la podem apreciar molt be en la pintura de J. De Vilèlle de 1814.

Pel que fa a la fortificació del Castell, comptava amb tres línies de muralla. La inferior discorria, més o menys a l’altura de l’actual Carrer del Llavador, paral·lela a la sèquia i disposava d’una sèrie de torretes quadrangulars. A nivell superior, trobàvem el mur anomenat ”barbacana”, sembla que sense cap torre. I ja per fi, els murs que conformaven el propi castell. Potser el Castell, és a dir, el recinte més elevat i torrejat, es va construir en època cristiana. La seua tipologia força quadrada recorda una sèrie de construccions de la Corona Catalano-Aragonesa dels segles XIV i XV. Reforçaria aquesta hipòtesi uns documents de Barcelona referents a la construcció d’una ”Casa” al recinte del castell a començaments del segle XV.

Crevillent vista occidental Marius Engaliere

Vista occidental de Crevillent representada per M. Engalière. Tornem a veure el castell i les seues muralles prèvies, però ací ja no es veu la torre poligonal.

VI. LA VILA VELLA

Nucli primigeni - C Estanc

El C/Estanc, un dels carrers del casc antic medieval durant la visita guiada.

Des de la Morquera, tornàrem enrrere per l’antiga Plaça del Castell per dirigir-nos als estrets carrers del nucli primigeni andalusí de Crevillent fins arribar a la Plaça Facorro, lloc on conflueixen tres dels carrers del casc antic: C/Sant Francesc, C/Sant Albert i C/ Vila. Les muralles acabaven prop d’aquesta placeta i el El Salitre i els horts veïns quedaven fora, en un nivell bastant més baix.

L’urbanisme de la Vila és força diferent del del Raval. Els carrers són encara més estrets, i tot i els segles d’evolució, encara trobem atzucacs o carrerons sense eixida tan associats a les poblacions islàmiques. Tot i l’estretor dels carrers, sabem que les cases anteriors a la conquesta cristiana acostumaven a ser amplies i còmodes. Fa uns anys es va excavar una casa sarraïna molt a prop de la plaça on conflueixen els carrers nomenats abans. Els fonaments que es van trobar dibuixaven una habitança quadrada de més de 150 m2 amb pati interior i dependències industrials i habitacions al seu voltant.

5 - Els barris andalusis

La visita pel C/Sant Francesc.

Sabem per la documentació, que aquestes cases disposaven de cambres on s’emmagatzemava la collita i les manufactures. Quant a la coberta, la documentació distingeix entre teulades i terrats. Les primeres són bastant escasses i eren fetes de teula, les segones eren planes i bastides per recollir l’aigua destinada als aljups i també, molt important, per exposar al sol determinades collites com macoques, figues o dàtils, però també productes industrials com l’espart, el junc i la palma. La fàbrica d’aquest darrer tipus de coberta era de calç i terra premsada i impermeabilitzada.

L’aspecte paisatgístic que generaven aquestes cases era una amalgama cúbica i allisada ben visible encara en les pintures del segle XIX sobre Crevillent. Aquestes cases sarraïnes presentaven devers els carrers poques finestres i ben menudes, tot el contrari que les fronteres que miraven al pati. Al llarg dels segles XIV, XV i XVI l’augment demogràfic i la impossibilitat de créixer més enllà de les muralles va produir una deformació important de les cases mores. Les famílies, a mesura que anaven creixent, segregaven el patrimoni immoble entre els fills i les cases, s’anaven fent més estretes i creixent en altura. Moltes cambres, com exemple d’aquest fet, es van convertir en dormitoris i habitatges precaris.

casa musulmana Crevillent pati cetnral

Casa de tipologia islàmica excavada al Carrer Vila. Foto: ARPA Patrimonio S.L..

Encara és possible observar a la Vila algunes construccions que presenten obra típica de moros, com alguns murs de tàpia o terra premsada tal i com es pot observar a les fotografies. Moltes d’aquestes cases, tot i ser abandonades pels moriscos rere l’expulsió de 1609, van ser reaprofitades i reformades però conservant les parets mitgeres medievals.

Carrer Sant Albert Tapia obra de moros segle XVI Crevillent

Mur de tàpia del segle XVI del C/Sant Albert. (Foto: Josep Menargues)

VII. LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA VELLA: LA MESQUITA, L’ESGLÉSIA VELLA I LA PORTA DE CATRAL

Després de conèixer la naturalesa dels estrets carrers medievals i de les seues cases ens dirigirem, travessant tot el Carrer Vila, fins a l’última parada: la Plaça de l’església Vella.

5 - Mercat 4

La parada final de la visita, la Plaça de l’Església Vella, al voltant de la qual podíem contemplar la mesquita, l’antiga església i la Porta de Catral en diferents moments de la història de Crevillent

Al sud de la plaça, on s’emplaça l’actual Mercat, es trobava la Mesquita Major de Crevillent, temple islàmic en funcionament fins a inicis del segle XVI que després del bateig forçós dels moros amb la seua conversió al cristianisme, es transformà en l’església parroquial de Crevillent.

Al costat de la mesquita hi hauria un Portal, el conegut com la Porta de Catral, que baixava per l’actual C/Guillem Magro. Els carrerons d’aquesta part passaven per ser els més estrets i torts de tota la vila, en referència a açò hi ha un nom antic, ”El Rincó”, que pot ser al·ludeix a un dels últims atzucacs de la contornada. Per altra banda, les restes de les muralles encara es podien apreciar en fotografies d’inicis del segle XX.

A extramurs en plena costera hi havia un cementeri musulmà, en l’actual carrer d’ Alacant. Semblantment al del Raval, aquest cementeri s’emplaçava molt a prop de les cases i de les muralles i tocant una via important.

La Xara_SSimat de la Valldigna

Mesquita de La Xara (Simat de la Valldigna). Pot ser la mesquita de Crevillent era similar a aquesta.

Després de la conquesta cristiana, es va bastir un Hostal i una Taverna que deurien estar prop de la petita plaça que hi ha en la confluència de Guillem Magro i C/Alacant. Ja en època morisca (segles XVI – XVII) en els bancals on se solien soterrar els sarraïns, es va fer un fossar cristià tocant les parets de l’Església, de manera que aquest nou cementeri cristià es basava sobre un altre islàmic previ, tal com passava al Raval.

Pel que fa a l’església, tocant pel costat de llevant es trobava probablement la casa Abadia i en el segle XVII, es va aixecar el campanar amb la seua típica figura, pròpia dels pobles moriscos valencians. En aquesta época, el Portal de Catral va ser adornat amb un escut de pedra dels Marquesos d’Elx.

Oriola - Porta de Callosa

La Porta de Callosa a Oriola, veiem l’arc i l’escut, com a imatge il·lustrativa d’un model d’entrada, pot ser hem d’imaginar la Porta de Catral així però amb l’escut del Marqués d’Elx…

·Text: Josep Menargues

 

I ací finalitza la crònica, una nodrida crònica d’una gran visita en tots els sentits. Tant a través de la ruta que realitzarem com a través de la difusió d’aquesta publicació esperem enriquir el coneixement de tots pel que fa a l’edat mitjana de Crevillent, encara que continua sent en molts aspectes una gran desconeguda. Com últim element sintetitzador de la visita, adjuntem el mapa fet per Josep Menargues que repartirem per complementar-la però a major qualitat i a color.

Plànol Topografia Crevillent segles XIII - XVIIIJosep Menargues

MOLTES GRÀCIES!

IMG_9015x

Recordeu seguir-nos també al Facebook, la nostra direcció és:

https://www.facebook.com/CastellarColoratPatrimoniCrevillent

I visita guiada al Crevillent medieval

L’associació Castellar Colorat Amigues i Amics del Patrimoni Cultural de Crevillent organitza una visita guiada al Crevillent medieval el proper diumenge 26 d’abril a les 18.00 de la vesprada, el punt d’inici serà des de la porta de l’ambulatori.

La guia de la visita va a càrrec de l’arqueòleg i historiador crevillentí Josep Menargues.

Recorrerem els antics camins i les zones del nucli històric de la localitat i s’explicaran els seus indrets. A més a més, es repartiran uns plànols a mode de guia didàctica.

Si voleu conèixer com era Crevillent durant l’edat mitjana no falteu!

visitamedieval

Les Moreres, el poblat més antic de Crevillent

Al turó de Les Moreres, en plena serra, s’assentà una comunitat humana que visqué probablement entre els anys 2400 i 2200 a.C.. Estes persones formaren el primer poblat estable documentat en tot Crevillent, habitaren una serra poc explotada llavors, amb naixements d’aigua abundants, masses forestals, terres de cultiu i pastura, matèries primeres i animals salvatges.

L’etapa que ocupa és el calcolític o edat del coure, és a dir, quan les societats fan servir i treballen el mineral de coure tot i que només per elaborar unes poques ferramentes petites, armes i elements d’adorn personal.

Però a banda d’aquest tret, el calcolític (3200 – 2200 a.C.) fou un període marcat per elements més substancials que, si més no, mostren la seua eclosió en el context cronològic que abasta Les Moreres. A partir de la segona meitat del III mil·lenni a.C. té lloc una reestructuració del poblament, des de les planures i terrasses fluvials hi ha un trasllat de l’hàbitat cap als turons elevats amb defenses naturals i de difícil accés per poder controlar millor el seu territori, les terres de conreu, els espais d’explotació econòmica així com els aliments i recursos produïts. És també en aquest moment quan l’estratificació social entre els membres de les comunitats humanes s’aguditza arran dels canvis produïts, les matèries primeres (el metall) i els productes agropecuaris són progressivament controlats per un petit grup d’individus, des de l’opinió d’alguns estudis és en este període quan comença a formar-se una societat de classes.

Les Moreres

Vista de Les Moreres (dalt de la zona amb cases)

El poblat de Les Moreres s’emplaça sobre el turó homònim d’uns 260 m.s.n.m., com els assentaments que el succeiran en el temps a la mateixa zona de la serra, al costat del trajecte de l’antiga via natural que constituïa el Barranc de la Rambla i també al començament d’un altre camí important: el corredor de Les Moreres (o canyà de Les Moreres). Cal dir que per quasi tots els flancs l’accés al poblat és difícil, exceptuant-ne la vessant nord per la que es pot accedir rodejant-lo.

Malgrat ser un lloc alt, la visibilitat que s’obté és molt limitada degut a la presència al sud de dues crestes més elevades -El Pic de Les Moreres i El Forat-, no s’observen les planures meridionals ni els poblats coetanis però en canvi, si que veuen l’entrada cap a la serra que tenen a escassos 200 metres.

El nucli habitat fou de petites dimensions si tenim en compte el poc espai que ofereix el lloc, pot ser allà no visqueren més de 60 o 70 persones. Estava ocupat per cases de planta circular u oval construïdes amb un sòcol de pedra i parets alçades amb fang, cobrint-les amb un sostre cònic sostingut per un peu dret central a l’interior.

Cal dir que aquestes són les cases de les fases més antigues, en l’última fase es configuren a partir d’un cos de troncs verticals -de ben segur lligats amb cordes- fortament compactats amb un gruixut revestiment de fang. El poblat, en aquest moment, estaria protegit a banda de les defenses naturals també per una muralla de 90 cm i 1’20 m d’amplària (no devia ser massa elevada…) que rodeja part dels accessos sense que demostre un traçat continu. De sòcol de pedra i d’alçat probablement de fang, serviria per defensar els habitants, els seus bens i els seus ramats.

recreaciohabitatmillares

Reconstrucció hipotètica de vivendes calcolítiques (Los Millares, Almería), les de Les Moreres devien ser similars

Dins de les vivendes es duria a terme part de l’activitat de la vida quotidiana que, gràcies a les excavacions arqueològiques, es coneix aproximadament. Destaca la presència de fogars centrals per a calfar-se o cuinar amb els recipients ceràmics apareguts, a més a més, també hi eren a l’interior molins de mà per moldre el cereal, ferramentes de pedra polida per treballar la fusta (destrals), una gran quantitat de pesos de teler, ferramentes de sílex relacionades amb l’agricultura o treballs diversos i, objectes de metall (punxons i un punyal).

Del treball tèxtil crida l’atenció el nombre de pesos de teler: vora 70. Això ens indica un important treball en la confecció de roba i corda…estem davant de les teixidores i teixidors més antics de Crevillent?

arqueologialesmoreres2

Material procedent de Les Moreres exposat al MARQ, d’esquerra a dreta: vaixella ceràmica, pesa de teler, plaques de sílex, punyal de llengüeta de coure, destral de pedra polida i punta de fletxa de sílex

La comunitat humana de Les Moreres subsistiria a través de l’agricultura cerealista i pot ser d’alguns cultius de regadiu a més de practicar la pastura dels ramats d’ovicàprids i bòvids, dels quals es poden extreure productes secundaris (llet, carn, llana, pell). Les possibilitats que devia oferir l’entorn natural convida a pensar en l’aprofitament de fruits silvestres i en la cacera d’animals salvatges, a més de l’explotació de recursos (pedra, terra, fusta, espart…) destinats a la construcció i producció.

Però, la vida del poblat s’atura amb un episodi de caire brusc. Es degué d’abandonar ràpidament ja que així ens ho indica l’arqueologia, a l’interior de les vivendes de l’última fase un munt de materials es trobaven in situ (recipients ceràmics grans i petits, objectes de metall, ferramentes, molins…), és a dir, que els habitants no es preocuparen en portar-se’ls quan fugiren. A banda d’això, es documenta un incendi, el foc del qual va permetre la conservació dels grans blocs de fang amb empremtes dels troncs de les cases més recents.

Després d’aquest fet violent el poblat mai no es torna a habitar i poc temps després trobem nous pobladors a la serra, concretament al Pic de Les Moreres, una posició més estratègica que Les Moreres a 300 m al sud, comunicat visualment amb altres assentaments que responen a una nova realitat social, política i territorial que ocuparà la pròxima publicació d’arqueologia al bloc.

Bibliografia:

GONZÁLEZ PRATS, Alfredo (1984), El poblado calcolítico de Les Moreres en la Sierra de Crevillente, Alicante, El eneolítico en el País Valenciano: actas de coloquio: Alcoy, 1-2 de diciembre de 1984.

GONZÁLEZ PRATS, Alfredo, RUIZ SEGURA, Elisa (1991 – 1992), Nuevos datos sobre el poblado calcolítico de Les Moreres, Crevillente (Alicante). (Campañas de 1988 – 1993), Anales de prehistoria y arqueología.

LÓPEZ PADILLA, Juan A. (2009), El grupo argárico en los confines orientales del Argar, En los confines del Argar una cultura de la Edad del Bronce en Alicante, MARQ, Alacant, pp. 246 – 267

SOLER DÍAZ, Jorge A., LÓPEZ PADILLA, Juan A. (2010), Apuntes sobre una prehistoria imaginada, Guardamar del Segura. Arqueología y museo, MARQ, Alacant, pp. 47 – 57

TRELIS MARTÍ, Julio (2004), El museo: un viaje por el pasado de Crevillent, Crevillent, Arqueología y museo, MARQ, Alacant, pp. 40 – 41

Coses d’ans: Crevillent també té la seua “arquitectura errant”…

Coses d’ans o, com també solem dir al poble: “Coses de «denans»”, utilitzant l’adverbi «denans», un arcaisme lingüístic que deu haver perdurat en la parla local uns quants cents d’anys i que representa una variant dialectal valenciana. Bé, a través d’esta secció vull tractar un tema relacionat amb la denominada, per part d’alguns autors, «arquitectura errante»; terme aplicat per alguns investigadors en patrimoni arquitectònic (com el professor Cristóbal Belda, o Antonio Martínez-Mena) quan un edifici històric és desmuntat i part d’ell és instal·lat en un altre lloc i amb altra finalitat distinta a l’original, de manera que queden exposades al públic unes estructures vistoses però fora del seu context inicial.

Featured image

Eixe és el cas de les restes que hui en dia podem contemplar en un racó del Parc Nou Municipal, pertanyents a la coneguda “Casa -o Fàbrica- de les Persianes”, l’exemple crevillentí d’allò que en altres ciutats més grans és un fenomen que també es va donar -sobre tot- en la dècada dels anys 70 del segle passat. És el cas de la veïna ciutat de Múrcia, que conserva un ric patrimoni arquitectònic -especialment d’època renaixentista i barroca-, i on existeixen exemples de trasllat de part de fatxades antigues a altres llocs de la ciutat, entre els anys 30 i 70 del segle XX. Estos trasllats parcials de fatxades a entorns culturals -posteriorment reutilitzades com a portades de museus, o exemptes en jardins públics- no sols tenien una finalitat ornamental, sinó que també eren producte d’una voluntat en salvar en última instància -generalment amb un temps de reacció escàs- una part al menys d’un edifici no sempre valorat per tota la ciutadania. Sense abandonar el ric patrimoni arquitectònic de la capital del Segura, exemples d’esta «arquitectura errant» poden ser els trasllats de part de les fatxades o portades del «Palacio Riquelme» (segle XVI), la del «Contraste de la Seda» (segle XVII), parts de les quals acabaren entre els anys 30 i -sobre tot- 70 del segle XX incorporades a les fatxades del «Museo Salzillo» i del «Museo de Bellas Artes», respectivament. O es el cas de les portades del «Palacio del Marqués de Torrepacheco» («Huerto de las Bombas»; segles XVII-XVIII) i la del «Matadero Viejo (Municipal)», bona part de les quals adornen el «Jardín del Malecón» i el «Jardín de Floridablanca», respectivament. Crevillent també té el seu exemple paradigmàtic d’«arquitectura errant»: la fatxada neo-àrab de l’antiga “Casa de les Persianes”, que fins als anys 70 estava ubicada en la confluència de l’actual carrer Oscar Esplà amb l’Avinguda de Sant Vicent Ferrer. En el moment de la seua construcció, en torn a 1889, el paisatge de l’entorn era el d’unes terres de cultiu regades per un dels ramals de la sèquia d’origen medieval islàmic denominada La Font Antiga, al sud de l’antic nucli urbà morisc i del límit marcat per La Creu de Ruïssa, zona on ja a finals del segle XIX hi existiren batans moguts per la força de l’aigua procedent de la Serra a través de les infraestructures hidràuliques que dita sèquia tenia per “La Rambla”. Terres situades al sud del casc urbà sobre les quals ens “parlen” documents d’època morisca conservats a l’Arxiu Històric Municipal d’Elx. Però, eixe és un altre tema… Precisament, alguns detalls relacionats amb els comentaris anteriors es poden apreciar en la fotografia adjunta, feta en torn als anys 50-60 del segle passat pel fotògraf local Juan Agustín Ramos (1916-1972). Una imatge clàssica, ja representativa, del passat de Crevillent, com també ho és, per molts motius, la fatxada principal de “La Casa de les Persianes”. De tot un poquet tractarem, si fora possible, en pròximes ocasions. Mentrestant, que tingueu un bon mes…

Bienvenido Mas Belén

Font: El Periòdic del Poble

Coses d’ans: Una peculiar i emblemàtica evocació del passat islàmic

Continuant amb l’article del mes anterior, on es feia una introducció sobre l’exemple que representa la fatxada de “La Casa de les Persianes” dins del fenomen de la denominada -per algunsinvestigadors en patrimoni històric- «arquitectura errant», vorem algunes característiques que permeten incloure-la dins de l’estil neo-àrab, a pesar de que es mesclaren en esta fatxada caràcters de l’arquitectura neo-gòtica i -en altres parts de l’edifici- les innovacions d’elements constructius de finals del segle XIX, constituint un eclecticisme habitual en l’arquitectura historicista, que pretenia recrear ambients d’èpoques anteriors, en este cas medievals.

Featured imageDesconeixem les motivacions que inspiraren la traça neo-àrab de la fatxada; potser fora la moda historicista en l’art de la segona meitat del segle XIX, o les relacions personals i professionals dels seus artífexs -Julio Gallardo Cortés i Ramón Mas Espinosa- amb Tarragona i Barcelona (esta última un focus artístic del modernisme i historicisme), o també el “paisatge morisc” que es conservava en Crevillent, o el fet que l’autor es basara en l’arquitectura medieval islàmica valent-se de narracions literàries o publicacions de vinyetes, etc, tan de moda en aquella època.

La denominació de “La Casa de les Persianes” es deu a que als anys 90 del segle XIX va ser un taller on la societat “Mas y Poveda” va elaborar persianes de fusta; a més de filatures i funcionar com batà de picat d’espart. Poc ans a l’inici de la seua construcció, en l’any 1888, va tindre lloc a Barcelona l’Exposició Universal, on els pavellons provincials d’Alacant i Sevilla estigueren representats amb l’estil arquitectònic neo-àrab. En els pavellons destinats a exposicions nacionals i universals, eren habituals els accessos monumentals i les naus laterals amb arcs repetits de tipologia islàmica, prenent com un dels referents d’inspiració l’arquitectura califal cordovesa; a més que, freqüentment, anaven associats a paisatges enjardinats.

Per altra part, l’arquitectura neo-àrab s’edificava -en general- en l’entorn dels nuclis urbans. Este estil arquitectònic, quan anava associat a l’activitat econòmica, oferia una imatge de poder. Un exemple d’estos comentaris el tenim amb el «Pabellón de Agricultura» de la «Exposición Agrícola, Industrial y Minera» que va tindre lloc, en 1900, al «Jardín de Floridablanca» de la ciutat de Múrcia, on al costat de l’entrada principal anaven les grans finestres amb arcs de ferradura repetits, similars als de “La Casa de les Persianes”.

En la fotografia de Juan Agustín Ramos, publicada en l’article anterior, s’aprecia un cos torrejat amb arc d’accés tri lobulat i -per damunt- dos arcs de ferradura geminats, amb les baranes balustrades en baix relleu, com en tots els arcs de ferradura de les naus laterals, els quals, en la nau de la dreta, descansaven sobre un basament de doble filada de blocs de pedra per a salvar el desnivell del terreny.

L’ús exclusiu de la pedra tallada, les arcades de ferradura i el basament recorden l’arquitectura califal cordovesa. No obstant, s’observen anacronismes o detalls decoratius no propis de l’arquitectura islàmica, com son: l’arc tri lobulat d’accés; les orles o sanefes semicirculars, imitant els models medievals cristians o gòtics; els ampits o baranes balustrades, que poden recordar a les balconades del segle XVI construïdes en les arcades almohades de La Giralda de Sevilla.

Per altra part, també son propis de l’arquitectura historicista alacantina del segle XIX els basaments en blocs de pedra i els arcs tri lobulats neo-gòtics, a part de l’ús de teula plana alacantina i el lluernari, entre altres elements. Sent prudent en la següent consideració, es pot dir que estem davant d’un dels primers exemples d’arquitectura industrial feta amb l’estil neo-àrab a la província d’Alacant, trobant els primers referents neo-àrabs residencials i industrials a inicis del segle XX. Pròximament vorem com es va traslladar part de la fatxada de “La Casa de les Persianes” al Parc Nou…

Bienvenido Mas Belén

Font: El Periòdic del Poble

Camins homologats per a ciclistes en la serra de Crevillent

El Club Ciclista Jaume el Barbut de Crevillent ha editat un mapa amb tots els senders, camins i pistes homologades per a ciclistes que s’apropen a la nostra serra. Es tracta d’un mapa consensuat entre l’Ajuntament, els agents forestals i totes aquelles associacions que participen activament (cadascú a la seua manera) en la serra crevillentina.

Una bona manera de protegir el nostre ric patrimoni cultural i natural.

Ara toca aplicar-ho!

Pots descarregar-te’l en molt bona resolució en este enllaç o, també, aquí vos el deixem en menor mesura.

mapa_serra_ciclista

Crevillent ofrece a Alemania estudiar piezas arqueológicas del yacimiento de Penya Negra

El Ayuntamiento aportaría bronces fenicios y otros objetos metálicos a un centro internacional de investigación para que procediera también a su restauración

José A. Mas | 15.10.2014

El Ayuntamiento de Crevillent ha ofrecido al Römisch-Germanisches Zentralmuseum, centro internacional de investigación y museo de arqueología con sede en Mainz, Alemania, efectuar intervenciones de restauración y análisis de piezas encontradas en el yacimiento de Peña Negra, ubicado en la Sierra de Crevillent. Se trata de un instituto-museo arqueológico de prestigio mundial donde se realizan estudios arqueológicos, dataciones y la restauración de las piezas halladas de acuerdo con los cánones de la época.Crevillent ofrece a Alemania estudiar piezas arqueológicas del yacimiento de Peña Negra

El alcalde César-Augusto Asencio explicó que «el coste de las actuaciones solicitadas será cero para el Ayuntamiento crevillentino, debido a que este instituto-museo es una fundación pública financiada por los gobiernos federales y estatal, junto con el estado de Renania-Palatinado de la que Mainz es capital, aprovechando, al mismo tiempo que ayuda desinteresadamente en las actuaciones arqueológicas externas, para realizar réplicas o copias de las obras arqueológica destinada a sus propios fondos».

César Augusto Asencio ha dirigido un escrito al instituto alemán romano-germánico de arqueología, poniendo inicialmente a su disposición dos importantes bronces fenicios de la «Colección Candela», conocidos en la bibliografía por la publicación en 1989 del catedrático Alfredo González Prats, que por entonces realizó la primera excavación en Peña Negra, y que precisan de una restauración con criterios actuales, además de un completo estudio analítico.

Además, se ofrece al museo alemán que estas intervenciones se podrían hacer extensivas a otros objetos metálicos de Peña Negra o su entorno, depositados en el museo crevillentino.

Por su parte, el arqueólogo municipal Julio Trelisya ha estado en contacto con técnicos de este instituto-museo para facilitar la petición que ahora el alcalde dirige al museo. El yacimiento de Peña Negra, casi con toda seguridad es la ciudad de Herna citada por Avieno, siendo un enclave fundamental para conocer la dinámica cultural de la primera mitad del I milenio a C. en la península ibérica y las publicaciones de los resultados de sus excavaciones son una referencia en la biografía nacional e internacional de la protohistoria mediterránea.

Font: Diario Información

Reanudan las excavaciones en Penya Negra después de 30 años

Los expertos creen que el yacimiento protohistórico de Crevillent es uno de los más interesantes del Mediterráneo occidental

EFE | ALICANTE | 30 agosto 2014

La Generalitat, el Ayuntamiento de Crevillent y la Universidad de Alicante colaboran en el proyecto de investigación y puesta en valor de la Peña Negra, uno de los yacimientos protohistóricos de mayor interés del país, donde se han reanudado las excavaciones después de casi tres décadas. La actuación se enmarca en el plan por el que la Conselleria de Cultura destina 105.930 euros a las universidades para intervenciones en yacimientos.

Según fuentes de la Generalitat, Piedra Negra puede considerarse uno de los yacimientos protohistóricos de mayor interés de la Comunitat, en particular, y el Mediterráneo Occidental, en general. Ocupa un lugar privilegiado en las tierras septentrionales del sureste, en término municipal de Crevillent, aunque no muy alejado de la desembocadura del río Segura, lo que explicaría su espectacular desarrollo en la antigüedad.

El yacimiento fue objeto de excavaciones sistemáticas durante los años 70 y 80 del pasado siglo, dirigidas por el profesor de la Universidad de Alicante Alfredo González Prats.

Estos trabajos contribuyeron a documentar un extensísimo yacimiento con una completa secuencia estratigráfica entre los siglos IX y VI a.C., a lo que hay que añadir la excavación de una extensa necrópolis de incineración vinculada al asentamiento, que permite correlacionar la información funeraria con la procedente del hábitat, algo excepcional en el Sureste y Levante.

Además, existen datos de excavación y prospección del entorno inmediato del yacimiento crevillentino, y, en general, de las tierras de la Vega Baja del Segura y el Bajo Vinalopó, donde destacan los poblados, de mucha menor entidad, de Los Saladares (Orihuela) y Caramoro II (Elche), así como el enclave fenicio de La Fonteta, en Guardamar. Desde la última intervención arqueológica en el yacimiento han transcurrido 27 años, a lo largo de los cuales se ha producido un deterioro relacionado con la propia erosión del lugar, que ha propiciado la colaboración de la Conselleria con la UA para retomar los trabajos científicos y de puesta en valor del yacimiento con el proyecto «En los confines de Tartessos: la ciudad protohistórica de Peña Negra».

La primera fase de este proyecto consistió en la realización de la topografía completa del yacimiento, la integración de los restos arqueológicos -en muchos casos todavía visibles en superficie-, la valoración de las estructuras conservadas y las posibles actuaciones encaminadas a su recuperación patrimonial, lo que posibilitará su conservación.

Con el fin de proceder a la apertura constante en unas mínimas condiciones de seguridad para el yacimiento y de garantías para el visitante, Cultura ha planteado el desarrollo de un proyecto que contempla excavaciones de áreas concretas del yacimiento, la consolidación de estructuras con el fin de poder organizar visitas y la instalación de paneles para la mejor compresión del yacimiento.

Font: La Verdad